[page-n-1]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA
PERE P. RIPOLLÈS
Departament de Prehistòria i Arqueologia. Universitat de València
La moneda va ser un objecte conegut en les nostres terres amb anterioritat a l’arribada dels romans
i en determinades zones costaneres va existir una incipient economia monetària. Arse va ser la primera
ciutat ibèrica valenciana que va encunyar moneda, a partir de la segona meitat del segle IV aC; al llarg
del III aC, va emetre una variada sèrie de denominacions, entre les quals destaca l’abundància de hemiòbols de plata que testifiquen que una part dels serveis estaven monetitzats i que amb ells es podien fer pagaments de reduïda quantia. La societat ibèrica d’Arse havia arribat a aquesta situació
com a conseqüència dels contactes amb navegants i comerciants grecs i fenopúnics de la Mediterrània occidental, de qui van aprendre l’ús de la moneda. En aquestes emissions, els dissenys i el concepte mateix de moneda procedeixen de l’àmbit cultural grecohel·lenístic; la mateixa moneda i la
seua qualitat mostren l’elevat grau d’organització social, política i econòmica que en una època primerenca havia arribat a aquesta ciutat.
Durant els últims anys de la Segona Guerra Púnica es daten unes noves emissions de dracmes d’argent i de divisors de bronze d’Arse i les primeres encunyacions d’argent de la ciutat ibèrica de Saitabi.
Les unes i les altres han estat posades en relació amb el finançament dels esforços de guerra romans,
encara que ambdues van ser quantitativament modestes, per la qual cosa van tenir escassa incidència
en la massa monetària que circulava en l’època, dominada essencialment per la moneda emporitana,
cartaginesa i, en menor mesura, per la romana. A pesar del curt període de temps que feia que els romans estaven en la península Ibèrica, en les encunyacions d’Arse i de Saitabi, s’observen, no obstant
això, alguns préstecs iconogràfics romans que revelen la ràpida penetració de la seua influència.
En el cas d’Arse, amb una producció monetària ja arrelada en la societat, pocs elements iconogràfics es poden relacionar amb la influència romana, d’ells la proa de nau elegida per als divisors de bronze resulta ser el més notori. Pel que fa a Saitabi la influència romana sembla més
excel·lent, degut al fet que en la seua emissió de monedes de plata (didracmes, dracmes i hemidracmes) el tipus de revers va ser directament pres de les emissions d’or romanes dels anys 211-208 aC.
Potser també podríem proposar com a influència romana la metrologia de les monedes de plata en
ambdues ciutats, ja que el pes mitjà dels seus dracmes és de ca 3,32 g, que resulta ser tres quartes
del pes d’un denari.
La presència dels romans a Hispania va tenir unes conseqüències importants per al desenvolupament de les cultures nadiues i colonials, tant gregues com fenicipúniques, en tant que mediatitzaren
el seu posterior desenvolupament i van provocar en la població canvis forçosos d’ordre jurídic. Si bé
[page-n-2]
132
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Dracma pesada d’Arse (Sagunt, València). Darreries del
segle III aC.
Després d’haver estat alliberada la ciutat pels romans,
Arse va encunyar dracmes de plata amb un pes més
elevat que les anteriors, probablement per a adequarles al denari romà, del qual resulten ser-ne les tres
quartes parts.
en els dues primers terços del segle II aC la influència romana sobre la producció monetària de les
ciutats ibèriques valencianes va ser poc apreciable, posteriorment es produirà una tendència cap a la
incorporació de models iconogràfics, conceptes ideològics i l’escriptura llatina.
La major part de la producció monetària de les ciutats ibèriques valencianes es va produir, per
tant, durant el domini romà de les províncies hispanes, la qual cosa suposa un grau d’intervenció romana en la posada en marxa i el desenvolupament d’aquestes emissions, en qüestions relacionades
amb l’autorització i, potser, en una possible orientació a l’hora de l’elecció dels dissenys en algunes
ciutats. Convé assenyalar que de les cinc ciutats del nostre territori que van encunyar moneda en
aquesta època (quatre ibèriques i una romana) només dues (Arse-Saguntum i Saitabi) van tenir una
producció destacable i perllongada, ja que la resta (Kili, Kelin i Valentia) es va caracteritzar pel seu
menor volum d’emissió i per la seua intermitència.
L’única ciutat que va encunyar durant els primers anys del segle II aC va ser Arse i en les seues
monedes no reflecteix cap influència iconogràfica romana, ja que va mantenir els dissenys anteriors,
com el retrat d’Hèracles, el bou amb rostre humà o sense ell, el pecten i el dofí. No obstant això, és
probable que la ciutat adaptara el pes de les seues monedes d’argent al pes del denari romà, ja que,
amb un pes mitjà d’uns 2,60 g, els dracmes seguien sent de nou tres quartes d’aquell. No ens ha d’estranyar aquesta conducta, ja que és lògic que es busque una homologació i una conversió fàcil
d’ambdós tipus de monedes.
L’economia de les ciutats ibèriques valencianes va començar a monetitzar-se amb una major intensitat a partir del segle II aC, entenem que com a una lògica evolució del context mediterrani en el
qual es trobaven immerses, tot i que és evident que el domini romà va contribuir a potenciar aquest
desenvolupament, ja que va ser una societat amb un creixent i important nivell de monetització, afavorit per la necessitat de finançament del seu aparell militar i estatal. Com a conseqüència de la pro-
Didracma de Saitabi (Xàtiva, València). Darreries del segle III aC.
Saitabi va ser la segona ciutat ibèrica valenciana que es va incorporar a l’encunyació de moneda; en el
disseny del revers mostra una clara
influència romana al copiar l’àguila
de les monedes d’or romanes dels
anys ca. 211-208 aC.
[page-n-3]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA • PERE P. RIPOLLÈS
Unitat de bronze de Kelin (Los Villares, Caudete de las Fuentes, València).
Cap a mitjan segle II aC, l’estratègica posició de la ciutat en
la via de penetració cap a l’interior des de la costa va fer
que des d’una data primerenca conegués i utilitzàs la moneda. Només en va encunyar una emissió, que es va difondre en un àmbit molt local.
gressiva ampliació dels intercanvis en el si de la societat ibèrica valenciana, a més de les emissions
d’argent i de bronze d’Arse, cap a mitjans del segle es va produir la represa de les encunyacions de la
ciutat de Saitabi, aquesta vegada només en bronze, i la incorporació de Kelin i Kili, ambdues també
en bronze. Posteriorment, poc temps després de la fundació de la ciutat de Valentia, aquesta també
va encunyar les seues emissions, que facilitaren als seus ciutadans els intercanvis menuts i contribuïren a la difusió de l’hàbit monetari.
Totes les ciutats ibèriques valencianes, cap a mitjans del segle II aC, van utilitzar en les seues unitats majors de bronze uns dissenys similars, en l’anvers un cap masculí, descobert o amb diadema, i
en el revers un genet amb llança o palma, els quals amb el temps es convertiran per la seua enorme
difusió en els dissenys característics del món ibèric i celtibèric. La uniformitat de dissenys s’ha intentat explicar de diverses formes, com a una imposició o un suggeriment de les autoritats romanes o
com a una influència lliurement assumida dels tipus adoptats per les ciutats més importants sobre
els centres emissors de menor rang. Els divisors també van utilitzar en la major part dels casos tipus
que no es poden posar en relació directa amb el món iconogràfic romà.
Una altra característica comuna de les emissions ibèriques valencianes de mitjans del segle II aC,
compartida amb moltes altres seques de la Citerior, va ser el sistema de pes que van seguir. El patró
de pes de les unitats de bronze oscil·la entre els 13,23 g d’Arse i els 9,40 g de Kelin. Les lleugeres variacions de pes tenen una importància relativa tenint en compte que les emissions de bronze estaven
destinades a circular en l’àmbit local de la ciutat, per la qual cosa l’únic important era la coherència
interna del sistema monetari. No obstant això, a pesar que la moneda de bronze va tenir un propòsit
i una circulació local sembla que va existir una tendència, lliure o induïda per les autoritats romanes,
a uniformitzar la producció monetària de les diverses ciutats, amb el propòsit de fer-la compatible
entre si, la qual cosa explicaria no només l’ús de dissenys similars sinó també dels pesos.
Unitat de bronze de Kili. Cap a mitjan segle II aC.
Les seues encunyacions seguixen el model de
les monedes de Saitabi i d’Arse; esta circumstància i la dispersió de les seues troballes permeten situar-la en la zona de la Foia
de Bunyol.
133
[page-n-4]
134
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
A partir de l’últim terç del segle II aC, coincidint
amb la recent fundació de la ciutat romana de Valentia, va començar a fer-se més visible la influència
cultural romana sobre la producció de les ciutats
ibèriques valencianes. Això s’aprecia en la producció monetària d’Arse, en l’adopció dels dissenys
més habituals del repertori iconogràfic monetari
romà per a les seues unitats majors de bronze, ja
que per a l’anvers es va triar el retrat de Roma dels
denaris i per a el revers la proa de nau que va ser
el revers característic del bronze romà. Aquestes
peces es van encunyar amb un pes mitjà superior,
uns 20-21 g, la qual cosa les va fer pràcticament
canviables amb una paritat presumiblement similar
a la moneda de bronze romana.
Unitat i mitja/as de bronze d’Arse-Saguntum (Sagunt, ValènLa fundació de la ciutat romana de Valentia,
cia), encunyat ca. 130-72 aC. [Numag-CN 2/3/2001, 296].
l’any 138 aC, degué tenir una incidència sobre les
L’elecció de dissenys netament romans i l’ús del llatí en la
ciutats i assentaments indígenes de l’entorn que és
llegenda de l’anvers reflectixen els canvis socials i culturals
difícil de valorar, perquè si bé és veritat que els seus
que ja s’havien produït aquells anys a la ciutat.
primers pobladors van ser veterans de l’exèrcit
romà, d’origen itàlic, segons suggereixen els nomina
que coneixem a partir de les llegendes monetals, no
és menys cert que Arse era ja en aquests moments
una ciutat molt desenvolupada i amb un dens bagatge cultural i econòmic. La producció monetària
de Valentia va ser l’única que pot conceptuar-se com
a romana entre la que es va realitzar al nostre territori durant els segles II-I aC; va prendre els seus dissenys de la moneda romana d’argent, el cap de
Roma per a l’anvers i un caduceu sobre un feix de
rajos en el revers. Es tractava de dissenys que formaven part del seu repertori cultural itàlic, mitjançant els quals van poder manifestar la seua vinculació amb diversos membres la gens Fàbia, sota
les ordres dels quals havien estat lluitant en les
guerres lusitanes abans de ser desmobilitzats i assentats a Valentia. La producció monetària de Valentia no va ser especialment voluminosa, ja que se situa per darrere de la que van efectuar Arse i
Saitabi, però de segur que va contribuir de forma substancial a la fluïdesa dels intercanvis quotidians. Tres són les emissions que es coneixen, emeses cadascuna d’elles per un parell distint de magistrats, identificats com a qüestors.
A Arse, a la influència romana que es manifesta en els dissenys, prompte es va sumar l’aparició
de llegendes llatines en les quals s’esmenten presumptes magistrats amb onomàstica romana. També
de cabdal importància va ser la indicació del nom llatí de la ciutat, Saguntum, perquè això testifica
un progrés en les institucions per part de la societat italoromana que habitava en el territori d’Arse.
Amb tota probabilitat, la població italoromana allí assentada i els contactes amb Itàlia van propiciar
aquests canvis.
[page-n-5]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA • PERE P. RIPOLLÈS
Quart de bronze de Arse-Saguntum (Sagunt,
València), encunyat per MA i MB, ca. 7240/30 aC. [Museu de Prehistòria de València].
Divisors com este, amb valor d’un quart i
amb els mateixos dissenys en anvers i revers,
foren molt encunyats al llarg dels segles II i I
aC i significaren la popularització de l’ús de
la moneda. La seua romanització es manifesta en l’aparició de magistrats amb
onomàstica romana.
Unitat de bronze bilingüe de SAETABI-saiti (Xàtiva, València). Mitjan segle I aC.
Les emissions bilingües constituïxen un clar testimoniatge
del progrés de la llatinització de la societat ibèrica, encara
que el manteniment dels dissenys habituals mostra encara
l’important pes de les seues tradicions culturals.
As de Valentia (València). Darreries del segle II o
inicis de l’I aC. [Estocolm, Royal Coin Cabinet].
La producció monetària de Valentia va ser
l’única del territori valencià que pot conceptuar-se com romana durant els segles II-I aC;
va prendre els seus dissenys dels denaris romans encunyats per Q. Fabius Maximus.
A mitjan segle I aC la producció monetària de les ciutats valencianes es romanitzà encara més,
dins d’una lenta però imparable evolució cap a l’adopció de formes de vida romanes. Arse-Saguntum va continuar sent la ciutat indígena valenciana que més estava assimilant els usos i els costums
romans, ja que van ser precisament les monedes les que, a mitjan segle I aC, publicitaren l’obtenció
de l’estatut jurídic de colònia llatina i documenten l’edilitat com a una magistratura de govern de
la ciutat: Es tancà amb això més de segle i mig en el qual Arse-Saguntum va posseir l’estatut jurídic
de ciutat federada.
La romanització va progressar de forma més lenta en la resta de ciutats ibèriques. En les dues
que encara encunyaven moneda, Saitabi i Kili, la influència romana en les seues emissions es va manifestar cap a mitjans del segle I aC, però només en la llatinització dels seus topònims, ja que els dis-
135
[page-n-6]
136
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Unitat de bronze bilingüe de GILI-kili. Mitjan segle I aC. [Museu de Prehistòria de
València].
Esta emissió compartix moltes característiques amb les monedes bilingües de Saetabi,
la qual cosa denota una proximitat geogràfica i un similar progrés de la llatinització.
senys d’anvers i revers es van mantenir immutables. Va ser aleshores quan a Saitabi es va encunyar
una emissió amb la llegenda llatina SAETABI en anvers i la ibèrica saiti en el revers; la mateixa estructura d’encunyació presenta Kili, amb la llegenda llatina GILI en anvers i la ibèrica kili en el revers. Durant els últims anys del període republicà, la desaparició dels trets d’identitat de les ciutats
indígenes i el cessament de l’emissió de Saitabi i de Kili va coincidir amb importants transformacions
en l’estatut jurídic d’algunes ciutats. De totes elles, només dues van encunyar durant l’època imperial, Saguntum i Ilici. Les diferències entre ambdues van ser importants, almenys al principi, ja que
mentre Saguntum va tardar a adaptar-se al model iconogràfic de la moneda provincial (fins el regnat
de Tiberi no va utilitzar el retrat de l’emperador), a Ilici les encunyacions es van ajustar des de l’inici
al model romà d’encunyació.
La societat de Saguntum, després d’un curt període en el qual va posseir l’estatut de colònia, durant el regnat d’August va obtenir el de municipi que mantindrà al llarg de tota l’època imperial.
Durant el regnat d’aquest emperador va emetre unes poques emissions que no havien estat atribuïdes a aquesta època a causa de l’absència del retrat imperial. Amb tota seguretat pertanyen al regnat
d’aquest emperador les encunyacions a nom dels magistrats L. Sempronius Vetto i L. Fabius Post, on
s’esmenta explícitament la condició de municipi. Les característiques polítiques i socials de la ciutat
en cap moment van fomentar la possibilitat de realitzar canvis en els tradicionals dissenys de les
seues monedes, per la qual cosa no es va adoptar el model d’encunyació provincial, consistent en
l’ús del retrat de l’emperador en l’anvers, envoltat amb una llegenda que l’identifica, i en el revers
una figura amb un significat local, acompanyada del nom de la ciutat emissora i, en moltes ocasions,
del tipus d’estatut jurídic que tenia.
Durant l’època d’August es va encunyar a Saguntum una rara emissió en la qual en l’anvers es mostra Neptú i en revers una Victòria sobre una proa de nau, acompanyada de la llegenda ΣΑΓ ΠΟΛ, per a
la qual nosaltres proposem el seu desplegament com a ΣΑΓ[ΟΥΝΤΟΝ] ΠΟΛ[IC]. La major part de les
troballes esporàdiques conegudes d’aquestes monedes es localitzen en el territori de Saguntum, la qual
cosa, unida al fet que els dissenys del revers són una variació dels que s’havien estat utilitzant fins ara i
a la verosimilitud del desenvolupament de la llegenda, ens ha dut a proposar el seu origen saguntí a
pesar que la llegenda siga grega, ja que una de les característiques de la població d’Arse-Saguntum va
ser la diversitat i heterogeneïtat, pròpies d’una ciutat comercial i oberta a la Mediterrània.
Les emissions de Saguntum del regnat d’August no van esmentar el tipus de magistratura que
van ocupar les persones que figuren en elles; no obstant això, les emissions posteriors sí que ho van
fer i suggereix que amb el canvi d’estatut jurídic de colònia a municipi també es van modificar les
magistratures de govern de la ciutat o almenys les que es van ocupar de la fabricació de la moneda.
Mentre Saguntum va ser una colònia les emissions monetàries van ser controlades pels edils, no obs-
[page-n-7]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA • PERE P. RIPOLLÈS
tant això, en les emissions realitzades durant el regnat de l’emperador Tiberi el control el posseïen
els duumvirs i, en una reduïda porció, els edils, fent l’efecte que el duumvirat va ser una magistratura més important que l’edilat. En conseqüència, tot sembla indicar que amb el canvi d’estatut jurídic de la ciutat també es va canviar el tipus de magistratures de govern, tot i que les funcions pogueren ser substancialment les mateixes. Durant el regnat de Tiberi, Saguntum només va encunyar una
emissió de moneda, que va ser controlada essencialment pels duumvirs, al nom de la qual es coneixen dupondis (?), asos i semis. Va ser una emissió important des del punt de vista del volum de monedes emeses i es va adaptar de forma canònica al model de moneda d’època imperial, ja que l’anvers que havia estat sempre ocupat per una divinitat protectora de la ciutat, normalment una figura
femenina galeada, ara mostra l’emperador Tiberi, convertit en el nou protector. En el revers va mantenir la seua atracció pels dissenys de caràcter marí, ja que per als dupondis (?) va continuar representant una proa de nau, però en aquest cas més compacta per a permetre l’existència d’una llegenda circular, i per als asos i semis es va elegir una nau de guerra presa del model que es va
utilitzar en els denaris romans encunyats per M. Antoni en els anys 32-31 aC.
Una característica habitual dels asos de Tiberi és l’elevada quantitat que es contramarcaren. Tres
són els punxons que més es testifiquen sobre aquestes peces, MS, CR i DD; d’ells el que més destaca
numèricament és DD, ja que el trobem aplicat sobre un 83 per cent de les monedes que s’han conservat. Aquestes contramarques proporcionaven una informació complementària i, encara que d’algunes podem saber el desplegament de les abreviatures, es desconeix la raó i el propòsit que van tenir.
La segona ciutat localitzada en el territori valencià que va encunyar moneda en els últims decennis del segle I aC i en els inicis del període imperial va ser Ilici. Amb anterioritat a la seua transformació en una colònia, Ilici va ser una important ciutat ibèrica que curiosament mai no va disposar de
moneda pròpia, encara que les troballes a la ciutat i al el seu territori testifiquen que va ser àmpliament utilitzada.
A partir de la dècada dels anys quaranta, quan Ilici ja havia obtingut el rang de colònia, va encunyar una emissió de semis, a nom dels duumvirs C. Salvius i Q. Terentius Montanus, que mostra en
l’anvers un simpulum i en el revers unes mans palmellades. Poc després va posar en circulació altres
dues a nom de l’emperador August; amb elles, Ilici va seguir el model romà d’encunyació provincial
amb el retrat de l’emperador en l’anvers, mentre que en el revers va mostrar en una d’elles un àguila
i un vexillum entre dues insígnies, en clara al·lusió a l’origen militar dels colons allí assentats, i en
l’altra, un temple d’estructura netament romana. Les tres primeres emissions es caracteritzen per estar formades només per semis, la qual cosa denota la intenció de cobrir només les necessitats de moneda fraccionària per a pagaments d’escàs nivell. Els duumvirs van ser els magistrats encarregats del
control de l’encunyació.
As del municipi Saguntum (Sagunt, València). 14-37 dC.
Després del regnat de l’emperador Tiberi, el
municipi romà de Saguntum no va tornar a
emetre moneda; des d’este moment tota la
moneda nova utilitzada a la ciutat procedí
de la producció que es va portar a terme en
ciutats provincials i tallers imperials.
137
[page-n-8]
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
L
138
As de bronze de la colònia Saguntum (Sagunt, València). Cap a mitjan segle I aC.
La datació d’esta i d’altres peces
que esmenten els aed(iles) col(oniae)
en la llegenda de l’anvers permeten conéixer que Arse-Saguntum va
obtenir l’estatut jurídic de colònia
llatina cap a mitjan segle I aC.
L
Semis de la colònia Ilici (Elx, Alacant). Regnat de l’emperador August (27 aC-14 dC). [SIAM].
Ilici i Saguntum van ser les úniques
ciutats valencianes que van encunyar monedes en època imperial.
Les primeres emissions d’esta colònia es van caracteritzar per estar
formades només per semis, la qual
cosa denota la intenció d’utilitzarles per a cobrir les necessitats de
moneda fraccionària per a pagaments d’escassa quantia.
Al llarg del regnat de Tiberi, Ilici va realitzar tres emissions que van posar en circulació un volum
de monedes netament superior al que s’havia encunyat prèviament. Ara, a més de semis també es
van encunyar asos de coure, cosa que denota la necessitat de moneda amb un major poder adquisitiu, provocat no sols per l’expansió de l’economia monetitzada, sinó també per una pressumible elevació dels preus. Els dissenys van continuar remetent de forma directa al món cultural romà, en
mostrar en els reversos ensenyes militars, altars i dues persones togades que es donen la mà. Després del regnat de l’emperador Tiberi cap ciutat romana localitzada en el territori valencià va emetre
moneda, a pesar que amb Calígula huit ciutats hispanes ho van fer. D’aquesta manera, després de ca.
37 dC i al llarg de tota l’època imperial la moneda nova utilitzada en el territori valencià va procedir
en la seua totalitat de l’exterior; en l’època dels visigots es van tornar a reprendre les encunyacions,
però només en dues ciutats, València i Sagunt.
En els primers temps del regnat dels visigots el territori valencià va estar dividit entre els visigots
i els bizantins; els primers van dominar la part nord i els segons la sud; la delimitació d’ambdues
àrees és confusa, encara que la zona fronterera degué estar per baix de València i per damunt de Cullera. Des de l’any 624 Suíntila va anul·lar definitivament el domini bizantí en les terres valencianes,
quedant a partir d’aleshores incorporat en la seua totalitat al regne visigot. Poc es pot dir sobre el domini bizantí de les ciutats valencianes, llevat que sembla que va ser superficial i efímer.
En el territori valencià només dues ciutats visigodes, Sagunt i Valentia, van encunyar moneda, a
pesar que es té constància de l’existència de bisbats a València, Xàtiva, Dénia, Elda i Elx. Les encunyacions van ser poc importants com es dedueix de la raresa de les peces conservades i fins fa molt
poc temps es tenia la impressió que la producció d’ambdues ciutats va poder ser alternativa, ja que
[page-n-9]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA • PERE P. RIPOLLÈS
no es coneixien emissions d’un mateix monarca en cadascuna d’elles; no obstant això, un trient inèdit, encunyat per Ègica i Vítiza a Sagunt, donat a conèixer recentment, suggereix que es tracta de ciutats que van encunyar de forma paral·lela i revela la importància de Sagunt com ciutat a pesar de no
ser seu episcopal i de l’escassesa de dades sobre la seua història en aquests anys.
La moneda que van encunyar aquestes ciutats va ser el trient d’or, que corresponia a un 1/3 del
solidus aureus encunyat per Constantí, amb un pes teòric d’1/72 monedes per lliura romana, uns
1,516 g, encara que els pesos reals estan per sota. Els trients, per ser d’or i pel reduït volum d’encunyació, van tenir un elevat valor com ho demostra el fet que amb tres peces una persona de nivell
mitjà podia cobrir les necessitats aliments durant tot un any.
Les emissions visigodes de l’antiga ciutat de Sagunt es van realitzar a nom de tres monarques:
Gundemar (609-612) ( GVNDEMARVS REX), Sisebut (612-621) ( SISEBVTVS REX) i Ègica i Vítiza
(698-702 dC.) ( [I ]INM. N EGICA REX y VVITIZA REGES).
El disseny monetal és el mateix en les encunyacions dels dos primers i en ambdues cares: el bust
del monarca de front, amb fíbula en el muscle esquerre. El nom de la ciutat apareix en el revers de
les encunyacions d’ambdós monarques amb la forma SAC.VNTO IVSTV, que Milers considerava
que ja seria la forma acceptada del seu topònim, encara que corresponga a l’ablatiu de Saguntum.
Per a les encunyacions de Gundemar i Sisebut, i per a les de Suíntila de València, s’ha proposat
un origen militar, per a finançar les tropes que es trobaven en aquesta zona defensant-la dels bizantins, als quals Suíntila va aconseguir expulsar definitivament.
L’última ocasió en la qual Sagunt va encunyar moneda va ser durant el regnat conjunt d’Ègica i
Vítiza. Els dissenys varien substancialment i també la forma com s’esmenta la ciutat. En l’anvers es
mostren dues busts enfrontats, amb una creu entre ells, mentre que en el revers es representa un monograma cruciforme amb les lletres S-C-V-N-T-O, amb la V intercalada.
La quantitat de monedes que es conserven de la producció portada a terme per aquests tres monarques és molt escassa, ja que del primer només es coneix una peça; del segon, dues i del tercer,
una. De moment és difícil valorar aquesta raresa per ser l’or un metall que ha estat molt reciclat al
llarg de tota la història, però suggereix que el volum de monedes que la seca de Sagunt va posar en
circulació va ser escàs.
Pel que es fa a la ciutat de Valentia, aquesta va ser ocupada pels visigots durant el regnat de Euric
(466-484), ja que se sap que l’any 506 havia arribat a dominar Tortosa. En anys posteriors va encunyar trients d’or durant els regnats de Suíntila (621-631), Khíntila (636-639), Ègica 687-702) i d’Ègica i
Trient de Suintila (621-631), encunyat a Valentia (València). [Universitat de València].
Les emissions visigodes en les ciutats valencianes, tant les de Valentia com les de Sagunt, foren
d’escàs volum segons es deduïx
de la raresa dels exemplars conservats. La moneda encunyada va
ser el trient d’or, que corresponia a
1/3 del solidus aureus constantinià,
amb un pes teòric d’1/72 monedes per lliura romana, uns 1,516 g
aproximadament.
139
[page-n-10]
140
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Vítiza (698-702). Els epítets que s’atribueixen a la ciutat són els de IVSTV en les emissions de Suíntila
i de P(I)VS en les de Khíntila i Ègica.
Els dissenys van ser variats. Les encunyacions de Suíntila i de Khíntila mostren un bust de front,
amb diferents tipus de mant; les peces d’Ègica utilitzen en l’anvers un bust de perfil a la dreta i en el
revers una creu sobre tres esglaons; i, finalment, les monedes d’Ègica i Vítiza ens mostren en l’anvers
un ceptre entre busts confrontats i en el revers un monograma cruciforme amb les lletres V-N-T-A.
Les peces encunyades a València pels quatre monarques esmentats van ser bastant escasses, com
a Sagunt, segons es desprén de la reduïda relació de monedes conegudes, una de Suíntila, dues de
Khíntila i d’Ègica, i una del regnat conjunt d’Ègica i Vítiza.
Les dues monedes que es coneixen a nom de Leovigild, amb la llegenda VALENTA, es consideren falsificacions, una més antiga, del segle XVII, i una altra més recent a partir del dibuix que de la
primera va publicar Heiss, l’any 1872.
[page-n-11]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA
PERE P. RIPOLLÈS
Departament de Prehistòria i Arqueologia. Universitat de València
La moneda va ser un objecte conegut en les nostres terres amb anterioritat a l’arribada dels romans
i en determinades zones costaneres va existir una incipient economia monetària. Arse va ser la primera
ciutat ibèrica valenciana que va encunyar moneda, a partir de la segona meitat del segle IV aC; al llarg
del III aC, va emetre una variada sèrie de denominacions, entre les quals destaca l’abundància de hemiòbols de plata que testifiquen que una part dels serveis estaven monetitzats i que amb ells es podien fer pagaments de reduïda quantia. La societat ibèrica d’Arse havia arribat a aquesta situació
com a conseqüència dels contactes amb navegants i comerciants grecs i fenopúnics de la Mediterrània occidental, de qui van aprendre l’ús de la moneda. En aquestes emissions, els dissenys i el concepte mateix de moneda procedeixen de l’àmbit cultural grecohel·lenístic; la mateixa moneda i la
seua qualitat mostren l’elevat grau d’organització social, política i econòmica que en una època primerenca havia arribat a aquesta ciutat.
Durant els últims anys de la Segona Guerra Púnica es daten unes noves emissions de dracmes d’argent i de divisors de bronze d’Arse i les primeres encunyacions d’argent de la ciutat ibèrica de Saitabi.
Les unes i les altres han estat posades en relació amb el finançament dels esforços de guerra romans,
encara que ambdues van ser quantitativament modestes, per la qual cosa van tenir escassa incidència
en la massa monetària que circulava en l’època, dominada essencialment per la moneda emporitana,
cartaginesa i, en menor mesura, per la romana. A pesar del curt període de temps que feia que els romans estaven en la península Ibèrica, en les encunyacions d’Arse i de Saitabi, s’observen, no obstant
això, alguns préstecs iconogràfics romans que revelen la ràpida penetració de la seua influència.
En el cas d’Arse, amb una producció monetària ja arrelada en la societat, pocs elements iconogràfics es poden relacionar amb la influència romana, d’ells la proa de nau elegida per als divisors de bronze resulta ser el més notori. Pel que fa a Saitabi la influència romana sembla més
excel·lent, degut al fet que en la seua emissió de monedes de plata (didracmes, dracmes i hemidracmes) el tipus de revers va ser directament pres de les emissions d’or romanes dels anys 211-208 aC.
Potser també podríem proposar com a influència romana la metrologia de les monedes de plata en
ambdues ciutats, ja que el pes mitjà dels seus dracmes és de ca 3,32 g, que resulta ser tres quartes
del pes d’un denari.
La presència dels romans a Hispania va tenir unes conseqüències importants per al desenvolupament de les cultures nadiues i colonials, tant gregues com fenicipúniques, en tant que mediatitzaren
el seu posterior desenvolupament i van provocar en la població canvis forçosos d’ordre jurídic. Si bé
[page-n-2]
132
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Dracma pesada d’Arse (Sagunt, València). Darreries del
segle III aC.
Després d’haver estat alliberada la ciutat pels romans,
Arse va encunyar dracmes de plata amb un pes més
elevat que les anteriors, probablement per a adequarles al denari romà, del qual resulten ser-ne les tres
quartes parts.
en els dues primers terços del segle II aC la influència romana sobre la producció monetària de les
ciutats ibèriques valencianes va ser poc apreciable, posteriorment es produirà una tendència cap a la
incorporació de models iconogràfics, conceptes ideològics i l’escriptura llatina.
La major part de la producció monetària de les ciutats ibèriques valencianes es va produir, per
tant, durant el domini romà de les províncies hispanes, la qual cosa suposa un grau d’intervenció romana en la posada en marxa i el desenvolupament d’aquestes emissions, en qüestions relacionades
amb l’autorització i, potser, en una possible orientació a l’hora de l’elecció dels dissenys en algunes
ciutats. Convé assenyalar que de les cinc ciutats del nostre territori que van encunyar moneda en
aquesta època (quatre ibèriques i una romana) només dues (Arse-Saguntum i Saitabi) van tenir una
producció destacable i perllongada, ja que la resta (Kili, Kelin i Valentia) es va caracteritzar pel seu
menor volum d’emissió i per la seua intermitència.
L’única ciutat que va encunyar durant els primers anys del segle II aC va ser Arse i en les seues
monedes no reflecteix cap influència iconogràfica romana, ja que va mantenir els dissenys anteriors,
com el retrat d’Hèracles, el bou amb rostre humà o sense ell, el pecten i el dofí. No obstant això, és
probable que la ciutat adaptara el pes de les seues monedes d’argent al pes del denari romà, ja que,
amb un pes mitjà d’uns 2,60 g, els dracmes seguien sent de nou tres quartes d’aquell. No ens ha d’estranyar aquesta conducta, ja que és lògic que es busque una homologació i una conversió fàcil
d’ambdós tipus de monedes.
L’economia de les ciutats ibèriques valencianes va començar a monetitzar-se amb una major intensitat a partir del segle II aC, entenem que com a una lògica evolució del context mediterrani en el
qual es trobaven immerses, tot i que és evident que el domini romà va contribuir a potenciar aquest
desenvolupament, ja que va ser una societat amb un creixent i important nivell de monetització, afavorit per la necessitat de finançament del seu aparell militar i estatal. Com a conseqüència de la pro-
Didracma de Saitabi (Xàtiva, València). Darreries del segle III aC.
Saitabi va ser la segona ciutat ibèrica valenciana que es va incorporar a l’encunyació de moneda; en el
disseny del revers mostra una clara
influència romana al copiar l’àguila
de les monedes d’or romanes dels
anys ca. 211-208 aC.
[page-n-3]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA • PERE P. RIPOLLÈS
Unitat de bronze de Kelin (Los Villares, Caudete de las Fuentes, València).
Cap a mitjan segle II aC, l’estratègica posició de la ciutat en
la via de penetració cap a l’interior des de la costa va fer
que des d’una data primerenca conegués i utilitzàs la moneda. Només en va encunyar una emissió, que es va difondre en un àmbit molt local.
gressiva ampliació dels intercanvis en el si de la societat ibèrica valenciana, a més de les emissions
d’argent i de bronze d’Arse, cap a mitjans del segle es va produir la represa de les encunyacions de la
ciutat de Saitabi, aquesta vegada només en bronze, i la incorporació de Kelin i Kili, ambdues també
en bronze. Posteriorment, poc temps després de la fundació de la ciutat de Valentia, aquesta també
va encunyar les seues emissions, que facilitaren als seus ciutadans els intercanvis menuts i contribuïren a la difusió de l’hàbit monetari.
Totes les ciutats ibèriques valencianes, cap a mitjans del segle II aC, van utilitzar en les seues unitats majors de bronze uns dissenys similars, en l’anvers un cap masculí, descobert o amb diadema, i
en el revers un genet amb llança o palma, els quals amb el temps es convertiran per la seua enorme
difusió en els dissenys característics del món ibèric i celtibèric. La uniformitat de dissenys s’ha intentat explicar de diverses formes, com a una imposició o un suggeriment de les autoritats romanes o
com a una influència lliurement assumida dels tipus adoptats per les ciutats més importants sobre
els centres emissors de menor rang. Els divisors també van utilitzar en la major part dels casos tipus
que no es poden posar en relació directa amb el món iconogràfic romà.
Una altra característica comuna de les emissions ibèriques valencianes de mitjans del segle II aC,
compartida amb moltes altres seques de la Citerior, va ser el sistema de pes que van seguir. El patró
de pes de les unitats de bronze oscil·la entre els 13,23 g d’Arse i els 9,40 g de Kelin. Les lleugeres variacions de pes tenen una importància relativa tenint en compte que les emissions de bronze estaven
destinades a circular en l’àmbit local de la ciutat, per la qual cosa l’únic important era la coherència
interna del sistema monetari. No obstant això, a pesar que la moneda de bronze va tenir un propòsit
i una circulació local sembla que va existir una tendència, lliure o induïda per les autoritats romanes,
a uniformitzar la producció monetària de les diverses ciutats, amb el propòsit de fer-la compatible
entre si, la qual cosa explicaria no només l’ús de dissenys similars sinó també dels pesos.
Unitat de bronze de Kili. Cap a mitjan segle II aC.
Les seues encunyacions seguixen el model de
les monedes de Saitabi i d’Arse; esta circumstància i la dispersió de les seues troballes permeten situar-la en la zona de la Foia
de Bunyol.
133
[page-n-4]
134
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
A partir de l’últim terç del segle II aC, coincidint
amb la recent fundació de la ciutat romana de Valentia, va començar a fer-se més visible la influència
cultural romana sobre la producció de les ciutats
ibèriques valencianes. Això s’aprecia en la producció monetària d’Arse, en l’adopció dels dissenys
més habituals del repertori iconogràfic monetari
romà per a les seues unitats majors de bronze, ja
que per a l’anvers es va triar el retrat de Roma dels
denaris i per a el revers la proa de nau que va ser
el revers característic del bronze romà. Aquestes
peces es van encunyar amb un pes mitjà superior,
uns 20-21 g, la qual cosa les va fer pràcticament
canviables amb una paritat presumiblement similar
a la moneda de bronze romana.
Unitat i mitja/as de bronze d’Arse-Saguntum (Sagunt, ValènLa fundació de la ciutat romana de Valentia,
cia), encunyat ca. 130-72 aC. [Numag-CN 2/3/2001, 296].
l’any 138 aC, degué tenir una incidència sobre les
L’elecció de dissenys netament romans i l’ús del llatí en la
ciutats i assentaments indígenes de l’entorn que és
llegenda de l’anvers reflectixen els canvis socials i culturals
difícil de valorar, perquè si bé és veritat que els seus
que ja s’havien produït aquells anys a la ciutat.
primers pobladors van ser veterans de l’exèrcit
romà, d’origen itàlic, segons suggereixen els nomina
que coneixem a partir de les llegendes monetals, no
és menys cert que Arse era ja en aquests moments
una ciutat molt desenvolupada i amb un dens bagatge cultural i econòmic. La producció monetària
de Valentia va ser l’única que pot conceptuar-se com
a romana entre la que es va realitzar al nostre territori durant els segles II-I aC; va prendre els seus dissenys de la moneda romana d’argent, el cap de
Roma per a l’anvers i un caduceu sobre un feix de
rajos en el revers. Es tractava de dissenys que formaven part del seu repertori cultural itàlic, mitjançant els quals van poder manifestar la seua vinculació amb diversos membres la gens Fàbia, sota
les ordres dels quals havien estat lluitant en les
guerres lusitanes abans de ser desmobilitzats i assentats a Valentia. La producció monetària de Valentia no va ser especialment voluminosa, ja que se situa per darrere de la que van efectuar Arse i
Saitabi, però de segur que va contribuir de forma substancial a la fluïdesa dels intercanvis quotidians. Tres són les emissions que es coneixen, emeses cadascuna d’elles per un parell distint de magistrats, identificats com a qüestors.
A Arse, a la influència romana que es manifesta en els dissenys, prompte es va sumar l’aparició
de llegendes llatines en les quals s’esmenten presumptes magistrats amb onomàstica romana. També
de cabdal importància va ser la indicació del nom llatí de la ciutat, Saguntum, perquè això testifica
un progrés en les institucions per part de la societat italoromana que habitava en el territori d’Arse.
Amb tota probabilitat, la població italoromana allí assentada i els contactes amb Itàlia van propiciar
aquests canvis.
[page-n-5]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA • PERE P. RIPOLLÈS
Quart de bronze de Arse-Saguntum (Sagunt,
València), encunyat per MA i MB, ca. 7240/30 aC. [Museu de Prehistòria de València].
Divisors com este, amb valor d’un quart i
amb els mateixos dissenys en anvers i revers,
foren molt encunyats al llarg dels segles II i I
aC i significaren la popularització de l’ús de
la moneda. La seua romanització es manifesta en l’aparició de magistrats amb
onomàstica romana.
Unitat de bronze bilingüe de SAETABI-saiti (Xàtiva, València). Mitjan segle I aC.
Les emissions bilingües constituïxen un clar testimoniatge
del progrés de la llatinització de la societat ibèrica, encara
que el manteniment dels dissenys habituals mostra encara
l’important pes de les seues tradicions culturals.
As de Valentia (València). Darreries del segle II o
inicis de l’I aC. [Estocolm, Royal Coin Cabinet].
La producció monetària de Valentia va ser
l’única del territori valencià que pot conceptuar-se com romana durant els segles II-I aC;
va prendre els seus dissenys dels denaris romans encunyats per Q. Fabius Maximus.
A mitjan segle I aC la producció monetària de les ciutats valencianes es romanitzà encara més,
dins d’una lenta però imparable evolució cap a l’adopció de formes de vida romanes. Arse-Saguntum va continuar sent la ciutat indígena valenciana que més estava assimilant els usos i els costums
romans, ja que van ser precisament les monedes les que, a mitjan segle I aC, publicitaren l’obtenció
de l’estatut jurídic de colònia llatina i documenten l’edilitat com a una magistratura de govern de
la ciutat: Es tancà amb això més de segle i mig en el qual Arse-Saguntum va posseir l’estatut jurídic
de ciutat federada.
La romanització va progressar de forma més lenta en la resta de ciutats ibèriques. En les dues
que encara encunyaven moneda, Saitabi i Kili, la influència romana en les seues emissions es va manifestar cap a mitjans del segle I aC, però només en la llatinització dels seus topònims, ja que els dis-
135
[page-n-6]
136
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Unitat de bronze bilingüe de GILI-kili. Mitjan segle I aC. [Museu de Prehistòria de
València].
Esta emissió compartix moltes característiques amb les monedes bilingües de Saetabi,
la qual cosa denota una proximitat geogràfica i un similar progrés de la llatinització.
senys d’anvers i revers es van mantenir immutables. Va ser aleshores quan a Saitabi es va encunyar
una emissió amb la llegenda llatina SAETABI en anvers i la ibèrica saiti en el revers; la mateixa estructura d’encunyació presenta Kili, amb la llegenda llatina GILI en anvers i la ibèrica kili en el revers. Durant els últims anys del període republicà, la desaparició dels trets d’identitat de les ciutats
indígenes i el cessament de l’emissió de Saitabi i de Kili va coincidir amb importants transformacions
en l’estatut jurídic d’algunes ciutats. De totes elles, només dues van encunyar durant l’època imperial, Saguntum i Ilici. Les diferències entre ambdues van ser importants, almenys al principi, ja que
mentre Saguntum va tardar a adaptar-se al model iconogràfic de la moneda provincial (fins el regnat
de Tiberi no va utilitzar el retrat de l’emperador), a Ilici les encunyacions es van ajustar des de l’inici
al model romà d’encunyació.
La societat de Saguntum, després d’un curt període en el qual va posseir l’estatut de colònia, durant el regnat d’August va obtenir el de municipi que mantindrà al llarg de tota l’època imperial.
Durant el regnat d’aquest emperador va emetre unes poques emissions que no havien estat atribuïdes a aquesta època a causa de l’absència del retrat imperial. Amb tota seguretat pertanyen al regnat
d’aquest emperador les encunyacions a nom dels magistrats L. Sempronius Vetto i L. Fabius Post, on
s’esmenta explícitament la condició de municipi. Les característiques polítiques i socials de la ciutat
en cap moment van fomentar la possibilitat de realitzar canvis en els tradicionals dissenys de les
seues monedes, per la qual cosa no es va adoptar el model d’encunyació provincial, consistent en
l’ús del retrat de l’emperador en l’anvers, envoltat amb una llegenda que l’identifica, i en el revers
una figura amb un significat local, acompanyada del nom de la ciutat emissora i, en moltes ocasions,
del tipus d’estatut jurídic que tenia.
Durant l’època d’August es va encunyar a Saguntum una rara emissió en la qual en l’anvers es mostra Neptú i en revers una Victòria sobre una proa de nau, acompanyada de la llegenda ΣΑΓ ΠΟΛ, per a
la qual nosaltres proposem el seu desplegament com a ΣΑΓ[ΟΥΝΤΟΝ] ΠΟΛ[IC]. La major part de les
troballes esporàdiques conegudes d’aquestes monedes es localitzen en el territori de Saguntum, la qual
cosa, unida al fet que els dissenys del revers són una variació dels que s’havien estat utilitzant fins ara i
a la verosimilitud del desenvolupament de la llegenda, ens ha dut a proposar el seu origen saguntí a
pesar que la llegenda siga grega, ja que una de les característiques de la població d’Arse-Saguntum va
ser la diversitat i heterogeneïtat, pròpies d’una ciutat comercial i oberta a la Mediterrània.
Les emissions de Saguntum del regnat d’August no van esmentar el tipus de magistratura que
van ocupar les persones que figuren en elles; no obstant això, les emissions posteriors sí que ho van
fer i suggereix que amb el canvi d’estatut jurídic de colònia a municipi també es van modificar les
magistratures de govern de la ciutat o almenys les que es van ocupar de la fabricació de la moneda.
Mentre Saguntum va ser una colònia les emissions monetàries van ser controlades pels edils, no obs-
[page-n-7]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA • PERE P. RIPOLLÈS
tant això, en les emissions realitzades durant el regnat de l’emperador Tiberi el control el posseïen
els duumvirs i, en una reduïda porció, els edils, fent l’efecte que el duumvirat va ser una magistratura més important que l’edilat. En conseqüència, tot sembla indicar que amb el canvi d’estatut jurídic de la ciutat també es va canviar el tipus de magistratures de govern, tot i que les funcions pogueren ser substancialment les mateixes. Durant el regnat de Tiberi, Saguntum només va encunyar una
emissió de moneda, que va ser controlada essencialment pels duumvirs, al nom de la qual es coneixen dupondis (?), asos i semis. Va ser una emissió important des del punt de vista del volum de monedes emeses i es va adaptar de forma canònica al model de moneda d’època imperial, ja que l’anvers que havia estat sempre ocupat per una divinitat protectora de la ciutat, normalment una figura
femenina galeada, ara mostra l’emperador Tiberi, convertit en el nou protector. En el revers va mantenir la seua atracció pels dissenys de caràcter marí, ja que per als dupondis (?) va continuar representant una proa de nau, però en aquest cas més compacta per a permetre l’existència d’una llegenda circular, i per als asos i semis es va elegir una nau de guerra presa del model que es va
utilitzar en els denaris romans encunyats per M. Antoni en els anys 32-31 aC.
Una característica habitual dels asos de Tiberi és l’elevada quantitat que es contramarcaren. Tres
són els punxons que més es testifiquen sobre aquestes peces, MS, CR i DD; d’ells el que més destaca
numèricament és DD, ja que el trobem aplicat sobre un 83 per cent de les monedes que s’han conservat. Aquestes contramarques proporcionaven una informació complementària i, encara que d’algunes podem saber el desplegament de les abreviatures, es desconeix la raó i el propòsit que van tenir.
La segona ciutat localitzada en el territori valencià que va encunyar moneda en els últims decennis del segle I aC i en els inicis del període imperial va ser Ilici. Amb anterioritat a la seua transformació en una colònia, Ilici va ser una important ciutat ibèrica que curiosament mai no va disposar de
moneda pròpia, encara que les troballes a la ciutat i al el seu territori testifiquen que va ser àmpliament utilitzada.
A partir de la dècada dels anys quaranta, quan Ilici ja havia obtingut el rang de colònia, va encunyar una emissió de semis, a nom dels duumvirs C. Salvius i Q. Terentius Montanus, que mostra en
l’anvers un simpulum i en el revers unes mans palmellades. Poc després va posar en circulació altres
dues a nom de l’emperador August; amb elles, Ilici va seguir el model romà d’encunyació provincial
amb el retrat de l’emperador en l’anvers, mentre que en el revers va mostrar en una d’elles un àguila
i un vexillum entre dues insígnies, en clara al·lusió a l’origen militar dels colons allí assentats, i en
l’altra, un temple d’estructura netament romana. Les tres primeres emissions es caracteritzen per estar formades només per semis, la qual cosa denota la intenció de cobrir només les necessitats de moneda fraccionària per a pagaments d’escàs nivell. Els duumvirs van ser els magistrats encarregats del
control de l’encunyació.
As del municipi Saguntum (Sagunt, València). 14-37 dC.
Després del regnat de l’emperador Tiberi, el
municipi romà de Saguntum no va tornar a
emetre moneda; des d’este moment tota la
moneda nova utilitzada a la ciutat procedí
de la producció que es va portar a terme en
ciutats provincials i tallers imperials.
137
[page-n-8]
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
L
138
As de bronze de la colònia Saguntum (Sagunt, València). Cap a mitjan segle I aC.
La datació d’esta i d’altres peces
que esmenten els aed(iles) col(oniae)
en la llegenda de l’anvers permeten conéixer que Arse-Saguntum va
obtenir l’estatut jurídic de colònia
llatina cap a mitjan segle I aC.
L
Semis de la colònia Ilici (Elx, Alacant). Regnat de l’emperador August (27 aC-14 dC). [SIAM].
Ilici i Saguntum van ser les úniques
ciutats valencianes que van encunyar monedes en època imperial.
Les primeres emissions d’esta colònia es van caracteritzar per estar
formades només per semis, la qual
cosa denota la intenció d’utilitzarles per a cobrir les necessitats de
moneda fraccionària per a pagaments d’escassa quantia.
Al llarg del regnat de Tiberi, Ilici va realitzar tres emissions que van posar en circulació un volum
de monedes netament superior al que s’havia encunyat prèviament. Ara, a més de semis també es
van encunyar asos de coure, cosa que denota la necessitat de moneda amb un major poder adquisitiu, provocat no sols per l’expansió de l’economia monetitzada, sinó també per una pressumible elevació dels preus. Els dissenys van continuar remetent de forma directa al món cultural romà, en
mostrar en els reversos ensenyes militars, altars i dues persones togades que es donen la mà. Després del regnat de l’emperador Tiberi cap ciutat romana localitzada en el territori valencià va emetre
moneda, a pesar que amb Calígula huit ciutats hispanes ho van fer. D’aquesta manera, després de ca.
37 dC i al llarg de tota l’època imperial la moneda nova utilitzada en el territori valencià va procedir
en la seua totalitat de l’exterior; en l’època dels visigots es van tornar a reprendre les encunyacions,
però només en dues ciutats, València i Sagunt.
En els primers temps del regnat dels visigots el territori valencià va estar dividit entre els visigots
i els bizantins; els primers van dominar la part nord i els segons la sud; la delimitació d’ambdues
àrees és confusa, encara que la zona fronterera degué estar per baix de València i per damunt de Cullera. Des de l’any 624 Suíntila va anul·lar definitivament el domini bizantí en les terres valencianes,
quedant a partir d’aleshores incorporat en la seua totalitat al regne visigot. Poc es pot dir sobre el domini bizantí de les ciutats valencianes, llevat que sembla que va ser superficial i efímer.
En el territori valencià només dues ciutats visigodes, Sagunt i Valentia, van encunyar moneda, a
pesar que es té constància de l’existència de bisbats a València, Xàtiva, Dénia, Elda i Elx. Les encunyacions van ser poc importants com es dedueix de la raresa de les peces conservades i fins fa molt
poc temps es tenia la impressió que la producció d’ambdues ciutats va poder ser alternativa, ja que
[page-n-9]
LA PRODUCCIÓ MONETÀRIA • PERE P. RIPOLLÈS
no es coneixien emissions d’un mateix monarca en cadascuna d’elles; no obstant això, un trient inèdit, encunyat per Ègica i Vítiza a Sagunt, donat a conèixer recentment, suggereix que es tracta de ciutats que van encunyar de forma paral·lela i revela la importància de Sagunt com ciutat a pesar de no
ser seu episcopal i de l’escassesa de dades sobre la seua història en aquests anys.
La moneda que van encunyar aquestes ciutats va ser el trient d’or, que corresponia a un 1/3 del
solidus aureus encunyat per Constantí, amb un pes teòric d’1/72 monedes per lliura romana, uns
1,516 g, encara que els pesos reals estan per sota. Els trients, per ser d’or i pel reduït volum d’encunyació, van tenir un elevat valor com ho demostra el fet que amb tres peces una persona de nivell
mitjà podia cobrir les necessitats aliments durant tot un any.
Les emissions visigodes de l’antiga ciutat de Sagunt es van realitzar a nom de tres monarques:
Gundemar (609-612) ( GVNDEMARVS REX), Sisebut (612-621) ( SISEBVTVS REX) i Ègica i Vítiza
(698-702 dC.) ( [I ]INM. N EGICA REX y VVITIZA REGES).
El disseny monetal és el mateix en les encunyacions dels dos primers i en ambdues cares: el bust
del monarca de front, amb fíbula en el muscle esquerre. El nom de la ciutat apareix en el revers de
les encunyacions d’ambdós monarques amb la forma SAC.VNTO IVSTV, que Milers considerava
que ja seria la forma acceptada del seu topònim, encara que corresponga a l’ablatiu de Saguntum.
Per a les encunyacions de Gundemar i Sisebut, i per a les de Suíntila de València, s’ha proposat
un origen militar, per a finançar les tropes que es trobaven en aquesta zona defensant-la dels bizantins, als quals Suíntila va aconseguir expulsar definitivament.
L’última ocasió en la qual Sagunt va encunyar moneda va ser durant el regnat conjunt d’Ègica i
Vítiza. Els dissenys varien substancialment i també la forma com s’esmenta la ciutat. En l’anvers es
mostren dues busts enfrontats, amb una creu entre ells, mentre que en el revers es representa un monograma cruciforme amb les lletres S-C-V-N-T-O, amb la V intercalada.
La quantitat de monedes que es conserven de la producció portada a terme per aquests tres monarques és molt escassa, ja que del primer només es coneix una peça; del segon, dues i del tercer,
una. De moment és difícil valorar aquesta raresa per ser l’or un metall que ha estat molt reciclat al
llarg de tota la història, però suggereix que el volum de monedes que la seca de Sagunt va posar en
circulació va ser escàs.
Pel que es fa a la ciutat de Valentia, aquesta va ser ocupada pels visigots durant el regnat de Euric
(466-484), ja que se sap que l’any 506 havia arribat a dominar Tortosa. En anys posteriors va encunyar trients d’or durant els regnats de Suíntila (621-631), Khíntila (636-639), Ègica 687-702) i d’Ègica i
Trient de Suintila (621-631), encunyat a Valentia (València). [Universitat de València].
Les emissions visigodes en les ciutats valencianes, tant les de Valentia com les de Sagunt, foren
d’escàs volum segons es deduïx
de la raresa dels exemplars conservats. La moneda encunyada va
ser el trient d’or, que corresponia a
1/3 del solidus aureus constantinià,
amb un pes teòric d’1/72 monedes per lliura romana, uns 1,516 g
aproximadament.
139
[page-n-10]
140
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Vítiza (698-702). Els epítets que s’atribueixen a la ciutat són els de IVSTV en les emissions de Suíntila
i de P(I)VS en les de Khíntila i Ègica.
Els dissenys van ser variats. Les encunyacions de Suíntila i de Khíntila mostren un bust de front,
amb diferents tipus de mant; les peces d’Ègica utilitzen en l’anvers un bust de perfil a la dreta i en el
revers una creu sobre tres esglaons; i, finalment, les monedes d’Ègica i Vítiza ens mostren en l’anvers
un ceptre entre busts confrontats i en el revers un monograma cruciforme amb les lletres V-N-T-A.
Les peces encunyades a València pels quatre monarques esmentats van ser bastant escasses, com
a Sagunt, segons es desprén de la reduïda relació de monedes conegudes, una de Suíntila, dues de
Khíntila i d’Ègica, i una del regnat conjunt d’Ègica i Vítiza.
Les dues monedes que es coneixen a nom de Leovigild, amb la llegenda VALENTA, es consideren falsificacions, una més antiga, del segle XVII, i una altra més recent a partir del dibuix que de la
primera va publicar Heiss, l’any 1872.
[page-n-11]